LAS FINANZAS DE ANGLADA (4): “NACIÓ DIGITAL” ALUDE A UNA MANIOBRA PUBLICITARIA DEL PROPIO ANGLADA SOBRE SU FINANCIACIÓN PARA GANAR PROTAGONISMO

    

    

¿Se ha creado Josep Anglada una nueva fuente de propaganda con su financiación?     

EL PERIODISTA MIQUEL MACIÀ, uno de los mejores conocedores de la ciudad de Vic en todos los ámbitos y autor de una trilogía de ensayos dedicada a ella cuya lectura aconsejamos, publicó un extenso artículo en Nació Digital el dia 4 de julio en el que cuestionó la veracidad de los “altos contactos” de Anglada y la PxC con el entorno de CiU y con aportaciones millonarias. A su juicio, buena parte de la información sobre la financiación de esta organización constituiría una “cortina de humo” que solo favorecería su protagonismo, cosa que se ha demostrado bastante cierta hasta el momento.   

Es más, Macià considera que su financiación es muy reducida por el propio funcionamiento del partido y duda que los empresarios del importante sector cárnico de Vic -la “aristocarnia”- hagan aportaciones económicas a Anglada. Dado el interés del texto por haberlo redactado un buen conocedor de la ciudad de Anglada, lo reproducimos íntegramente.  Por otra parte, agradecemos al autor que mencione nuestro blog como fuente de información solvente.    

Puede leerse el original en: http://www.naciodigital.cat/noticia/16230/diners/josep/anglada/cortina/fum    

Els diners de Josep Anglada, una cortina de fum

El finançament de la PxC de Josep Anglada és en el punt de mira d’algunes notícies publicades en els darrers dies, en què es barregen milionaris nòrdics i extravagants contactes amb empresaris catalans mai no identificats, a més d’una denúncia a Fiscalia pel mateix tema. Tot plegat, una cortina de fum sense res de tangible al darrera fins ara, alimentada per “informacions” que, un cop rastrejades, van a parar sempre al mateix Anglada com a única font emissora.

Les fonts de finançament de la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada són en el centre de mira d’algunes notícies publicades en els darrers dies. Els noms de l’empresari suec Patrik Brinkmann, junt amb els d’ultradretans europeus i fantasmagòrics empresaris catalans mai no identificats han desfilat per les pàgines d’alguns mitjans i, també pels registres dels jutjats, arran de la denúncia presentada per la Liga contra la Corrupción.   
Tot plegat, una cortina de fum sense res de tangible al darrera, alimentada per “informacions” que, un cop rastrejades, van a parar sempre al mateix Anglada com a única font emissora, i que, paradoxalment, són donades per bones per tothom qui té necessitat de creure-les. Al darrera, el líder de la PxC, ben satisfet de comprovar les seves arts d’orientar el discurs mediàtic cap on ell vol, es riu dels periodistes enfebrats, inventa grans històries i administra amb un criteri ben unipersonal els recursos econòmics –més aviat escassos- de què disposa per ara.   

 Amb la seva astúcia habitual, Anglada ha muntat un autèntic camp de mines al seu voltant en l’afer del finançament de la PxC. Amb dos objectius estratègics: en primer lloc, presumir d’importants fonts dineràries internacionals (per motivar i animar els possibles contribuents més propers, que vegin que “això va de debò”…); i tot seguit, proporcionar un esquer als mitjans periodístics i antifeixistes per tenir-los entretinguts en un tema que ell –que sap tota la veritat, és clar- considera menor, enfront d’altres carpetes més delicades.   

La peça més rellevant de tot el cas seria l’”acord” a què hauria arribat Anglada amb l’empresari suec Patrik Brinkmann i el Partit per la Llibertat d’Àustria (FPO) per cobrir les despeses de la seva campanya electoral al Parlament de Catalunya de la propera tardor. Anglada es va fotografiar al costat de Brinkmann i del líder austríac Markus Beisicht en l’anomenat Ball de les Corporacions, celebrat aquest hivern a Viena.   

 A partir d’aquí, el líder de la PxC va confegir una extensa nota de premsa  que ha estat la munició essencial per a totes les elucubracions posteriors. Una nota que la gran majoria de mitjans de comunicació van donar per bona a ulls clucs, i que van publicar com a informació fiable sense haver aconseguit comprovar-ne la veracitat. Potser sense haver-se ni molestat en intentar-ho. Ni preguntar-se perquè des de la mateixa PxC es difonen unes informacions que, com ha denunciat la Liga contra la Corrupción, podrien vulnerar les normes del finançament de partits.   

 Una operació semblant va portar a terme després de la seva trobada amb el líder del Vlaams Belang, Filip Dewinter, que va ser àmpliament publicitada des del web de la Plataforma. L’amic flamenc s’hauria compromès, sempre segons la nota, a col·laborar amb la PxC de “totes les formes necessàries”.   

La traca de Román contra Anglada, res de nouLa fase més recent d’aquesta espiral ha arrencat amb una entrevista amb César Román, un antic membre de la Plataforma por Madrid que va acabar enfrontat amb Anglada quan aquest va intentar implantar-se a la capital espanyola. Les declaracions de Román, ben destriades, no aporten res de nou al que ja s’havia publicat sobre l’espetec econòmic que va patir la sucursal madrilenya d’Anglada, ensorrada de denúncies dels seus empleats a la Seguretat Social, i que van comportar embargaments d’ingressos municipals a la PxC. 

Ben mirat, el discurs de Román és una repetició del que ja s’havia dit, escrit i oblidat. Un apartat llaminer d’aquestes declaracions –publicades també com si fossin certes en tots els seus aspectes per la premsa “progressista”, tot i venir de medis ultradretans- fan referència als contactes de la PxC amb membres de Convergència i Unió. Unes referències que, una vegada més, procedeixen d’afirmacions personals d’Anglada, que havia presumit en reunions internes sobre els seus contactes amb empresaris convergents amb qui hauria viatjat en vaixell per la costa catalana. 

Una prova determinant del seu apropament a CiU seria el “gir polític” de la PxC cap a uns plantejaments més conciliadors amb la reivindicació nacional catalana: acceptació del projecte d’Estatut, manca de rebuig a la consulta d’independència del 13 de desembre de 2009 a Vic, etc. En resum, un còctel de referències fantasmagòriques, mai sostingudes per cap data precisa, però que donen llicències a alguns per a l’associació somiada: barrejar els noms d’Anglada, CiU i fins i tot Artur Mas, als titulars. 

La realitat és que Anglada fa anys que va abandonar les seves proclames espanyolistes perquè sap que li fan perdre vots en comptes de guanyar-ne. En les darreres eleccions municipals, les llistes de la PxC van captar vots de tot l’arc polític, des de la dreta fins a l’esquerra. Aquest diversitat de suports el fa ser curós amb adoptar posicions en contra dels corrents polítics majoritaris. La seva gran bandera, la que li dóna rèdits, és la lluita contra l’Islam. L’espanyolisme dels vells temps ha quedat desat a les golfes per raons de pur interès electoral. 

Alguns dels reportatges publicats sobre el tema en els darrers dies, en la seva passió per poder lligar CiU amb Anglada, han caigut en errors que clamen al cel, al confondre noms i cognoms, i atribuir a determinades persones càrrecs, responsabilitats i militàncies que o no tenen o no han tingut mai. Oblidant un element clau, que és la dèria d’Anglada per aparentar ser amic de qui no és, i que el porta a qualificar de “contactes privilegiats” allò que és una encaixada pública de mans caçada al vol amb polítics i empresaris.   

La denúncia té l’aspecte de ser un artefacte pseudojurídic del qual Anglada se’n riu perquè no creu que per aquest flanc se li pugui causar cap dany. I espera que l’arxivament de la denúncia, que ell creu inconsistent, es giri en favor seu i li regali nous arguments per ridiculitzar els seus opositors. Com ha declarat a El Triangle, creu que “no serà ni admesa a tràmit”.   

 Xavier Casals, un reconegut investigador de l’ultradreta amb força treballs publicats, fa un repàs d’aquestes incidències en el seu bloc personal. Després d’assenyalar com a punt feble de les acusacions que el seu protagonista, César Román, és un excompany de militància ara enfrontat –igual que va passar amb Jaume Farrerons, el 2003- afirma que la trajectòria de la PxC semblaria avalar-los pel que fa a l’evolució cap a postures “catalanistes”, però que “només l’aportació de noms i/o dades concretes permetrà clarificar si les relacions descrites van existir”.   

 Menys despesa de la que sembla   

“Jo sempre li dic a en Josep: si fossis ministre d’Economia, tindríem el país més estalviador del món. És un líder que no gasta res”, va comentar a Nació Digital fa uns dies una destacada militant de la PxC. Aquest és un altre element a retenir: contràriament a allò que molts necessiten creure, les despeses centrals del partit no són massa elevades, ni de bon tros, perquè es redueixen a l’àrea d’activitat exclusiva del seu màxim dirigent i d’un entorn més que reduït. Les organitzacions locals de la PxC se n’han de sortir amb els seus propis ingressos.   

La PxC no compta amb cap seu física coneguda. El contacte públic és un simple apartat de correus i un telèfon mòbil. Tampoc no edita publicacions en paper, amb l’excepció dels modestos pasquins de la darrera campanya municipal, que no van pas brillar per la seva qualitat. L’eina preferida d’Anglada és la xarxa Internet, que li suposa un despesa residual.   

El líder sap que el principal actiu de l’organització és ell mateix, la seva presència física directa en els llocs, cridanera, abassegadora, polèmica…   

El líder sap que el principal actiu de l’organització és ell mateix, la seva presència física directa en els llocs, cridanera, abassegadora, polèmica i trencadora. I per finançar-se a ell mateix compta d’entrada amb els ingressos que rep com a segona força política de l’Ajuntament de Vic. A més de les quotes dels associats, que entre afiliats i simpatitzants superen els 1.300, segons les dades fiables més recents. Una altra font d’ingressos són els sopars en què es paga una part del cobert com a donatiu.   

  Quan els periodistes Miquel Erra i Joan Serra, autors del llibre Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya van interrogar-lo, a finals de 2007, no van poder anar més enllà d’aquí: “En això procuro portar les coses molt bé. Valoro més el calé del partit que no pas el meu”. Després d’esmentar la loteria de Nadal, les quotes dels militants i els ingressos del grup municipal, afegia que “és cert que hi ha hagut alguna persona que ha col·laborat, com passa en d’altres partits, suposo. Hi ha una sèrie de gent, aquí a Vic, que ha col·laborat espontàniament . Persones que et diuen: escolta, Anglada, vine’m a veure i pam, pam, pam….”. La següent resposta va ser ben confusa, com és habitual en el personatge quan vol. El seu hermetisme a la curta distància contrasta amb l’espectacularitat amb què des del web de la PxC es trompetegen els contactes europeus com a fonts d’ingressos.   

En tot cas, estem parlant d’uns donatius que no serien res de l’altre món: qui conegui els constructors d’obres de Vic en pot tenir una opinions diverses –algunes de no massa benemèrites- però el que costa de creure és que regalin un ral de més dels seus diners a Anglada.   

Hem escrit en un altre treball que “l’objectiu per excel·lència de Josep Anglada és poder encendre la guspira d’un incendi social a la ciutat de Vic. Porta anys intentant-ho. Amb aquesta amenaça va fer la por a Jacint Codina (l’anterior alcalde), que no volia veure centenars de veïns pels carrers del sud de Vic reclamant mà dura contra l’estranger”.   

 Els empresaris temen Anglada   

 Les operacions antiislàmiques de la PxC no desperten cap entusiasme en els medis empresarials de les comarques en què està més implantat. Tot negoci demana tranquil·litat social. El diner fuig de la inestabilitat. I allò que necessiten els industrials de l’aristocàrnia, la distribució comercial i la construcció a Osona –per dir algun lloc- és que la seva força de treball immigrada no visqui trasbalsada per campanyes xenòfobes i que, per suposat, la pau regni als polígons, als transports públics i als barris perifèrics. No s’observa cap motiu pel qual les patronals abonarien una organització que dissenya un futur en clau d’inestabilitat social, amb tot el que això comporta per als negocis.   

Les operacions antiislàmiques de la PxC no desperten cap entusiasme en els medis empresarials de les comarques en què està més implantat. Tot negoci demana tranquil·litat social   

Abans de dedicar-se exclusivament a la política, Anglada havia estat agent comercial de perfumeria. Una activitat que sovint havia combinat amb la de petit “agent immobiliari” per lliure, contactant amb compradors i venedors per promoure operacions. Es tracta, doncs, d’un sector avesat a un estil molt particular en la gestió del bitllet, i en especial en comarques com Osona. Una comarca en què el secretari general del sindicat UGT, Cesc Poch, confessa haver-hi vist una circulació de maletins amb diner negre com no ha conegut en cap altre lloc del país. És per això que els coneixedors més propers del fenomen Anglada assenyalen que seguir la pista del seu diner no és una tasca fàcil, essencialment per dos motius: perquè les quantitats no són astronòmiques i perquè ell s’havia mogut pel sector immobiliari.   

Mentrestant, Anglada regula al seu gust des del web de la PxC el flux informatiu sobre el tema i aconsegueix que es publiqui allò que ell vol que es publiqui. Amb episodis que poden semblar esperpèntiques, com que el web de la PxC reprodueixi íntegrament un reportatge del setmanari El Triangle que, teòricament, voldria denunciar el tèrbol finançament de la Plataforma i els seus lligams secrets amb gent de CiU, i que Anglada no té cap problema en aprofitar.

Los comentarios están cerrados.