ENTREVISTA A JUAN COBOS: “LA CERCANÍA A FRANCO ERA IMPOSIBLE”

Cobos

Juan Cobos Arévalo (foto de editorial Almuzara).

JUAN COBOS ARÉVALO és autor de La vida privada de Franco. Confessions del monaguillo del palau de El Pardo , recentment editat per Almuzara 368 pp., 17.95 euros. ISBN: 978-84-92573-09-7. ( www.editorialalmuzara.com ).

En els últims anys de vida de Franco, Cobo va ser un dels seus servidors més propers en la mesura en què -entre altres funcions- va ser l’encarregat d’organitzar tot el relacionat amb la seva capella privada. Per aquesta raó, el seu testimoni és de sumo interès per conèixer la singular “Cort” del dictador (el seu entorn, rutines diàries o organització del servei), però especialment perquè presenta una visió directa del seu univers privat, la seva esposa i la seva família. Tot això adereza amb nombroses vivències. En aquesta breu entrevista que ens ha concedit apunta elements d’interès que es desenvolupen en el seu treball.

Podria explicar quan i com va arribar a tenir la proximitat amb Franco i el seu entorn íntim?

Entenendo que em vol preguntar cercanía física. Una altra “proximitat”, créame, era impossible. No només per a mi, sinó per al rest dels mortals. Jo formava part de la seva Guàrdia, de la seva escolta, i al caure malmès l’encarregat de la seva Capella Privada, es necessitava un substitut provisional.

A mi em coneixia el Coronel Capellán de la seva Casa Militar, degut a que tocava l’òrgan i cantava a les misses del Pardo que ell celebrava. Em van enviar de forma interina un palau. Però al no millorar el titular, es va destinar a la Casa Civil, realitzant dues funcions simultànies: encarregat de l’oratori i de la Capella de Corte, per un costat, i formant part del Servei Personal de Franco i família, per l’altre.

Quines van ser les qualitats que més li van sorprendre d’ell en tractar-ho amb proximitat?

El sentido que tenía de su deber, siendo muy exigente consigo mismo. Creía plenamente en el fondo y en la forma de lo que hacía. Estaba convencido de que era Caudillo de España por la gracia de Dios. En este sentido, por tanto, lo veía coherente. Con independencia de que yo coincida o no con él.

¿Cómo era la relación entre Franco y su esposa?

En los tiempos en que me tocó servirles, jamás vi desavenencias en el matrimonio. La Señora hablaba y opinaba con total libertad, tanto de lo familiar como de los asuntos de Estado. Cosa esta última que no agrada mucho a los franquistas acérrimos. Pero es lo que yo percibía.

Franco con su esposa y Juan Cobos portando la palma del Caudillo en un  Domingo  de Ramos (© Juan Cobos).

¿Percibió en Franco o su esposa ansias de que reinara su nieta tras su enlace con Alfonso de Borbón Dampierre?

Franco se mantuvo en lo aprobado por las Cortes para que le sucediera nuestro actual Rey. La Señora, y algunos más de la familia, sí que veía a su nieta en la Zarzuela. Esta conclusión puede sacarse con facilidad, de las anécdotas que voy contando a lo largo de las páginas de mi libro.

¿Cómo vivió Usted la muerte de Franco?

La viví no desde la primera fila de butacas, sino desde el propio escenario. Me tocó hacer algunos trabajos extras. Por ejemplo el empaquetado y traslado de enseres de los numerosos almacenes de Palacio.

Utilizo en el meu llibre una frase una mica exagerada: “Amb el Caudillo encara calenta es va posar en marxa un altre equip mèdic …” (pàg. 293). Trato de fer-li veure al lector que la família Franco, excepte la senyora, es va precipitar a empaquetar tota la documentació d’un despatx que jo considero era dels espanyols. Hi havia també un altre despatx molt interessant per als historiadors: el del primer cap de la Casa Militar. La família, com digué, va fer i es va moure lliurement amb la documentació existent. Per això, concluyo que el dia que surtin, en cas de que ho facin, les memòries de Franco, serà a voluntat de la família. Cosa que és de lamentar per a qualsevol investigador que es precie.

Los comentarios están cerrados.